Algunes vegades, les petites casualitats de la vida acaben construint històries que un temps enrere eren del tot inesperades. Si no, que li preguntin a la Carola Ribas (Barcelona, 1964), voluntària de l’Associació d’Acollida i Acció Terapèutica (AAT), que col·labora amb l’entitat com a tallerista de costura i que també ha dissenyat alguns dels ements gràfics més importants de l’AAT, com el seu logotip.
Tot va començar força mesos ençà, quan una amiga seva va ser usuària de l’entitat per tractar-se una addicció a l’alcohol. La Carola va seguir el procés per fer costat a la seva amiga, i lligant caps, va resultar que coneixia a la directora de l’AAT, Mercè Mompín, de la infantesa. Avui, la Carola ens obre les portes del seu estudi professional i la que serà casa seva en un futur, per explicar-nos la seva història relacionada amb el voluntariat de costura que realitza cada dimarts al centre de dia de l’AAT a l’Hospitalet de Llobregat i l’aprenentatge que n’extreu encara avui en dia.
Com vas començar a col·laborar voluntàriament amb l’AAT?
Quan la meva amiga va sortir del centre i vaig caure en què coneixia a la directora, en aquell moment jo tenia moltes teles de roba de la meva mare que ja no servien. A ella li agradava molt cosir i jo tenia clar que les volia donar a la caritat, i vaig optar per donar-les a l’AAT perquè en fessin un bon ús. Llavors la Mercè em va plantejar si jo no voldria impartir un taller de costura, i després de pensar-m’ho un segon li vaig dir que sí. Va ser totalment espontani i ja portem més d’un any. Ho combino amb la meva feina professional en un estudi de disseny gràfic.
I en què consisteix aquest taller de voluntariat en costura?
El taller consisteix a ensenyar a cosir a les dones del centre, intentem adaptar-ho perquè els pugui ser el màxim útil possible, amb tècniques de patchwork. A vegades pensem a ensenyar-los alguna cosa concreta, però ens trobem que volen arreglar-se una faldilla o un pantaló, i tenim la flexibilitat de personalitzar el taller per adaptar-nos. També ens podem trobar que algú vol fer un ós de peluix per la seva nena, ens les empesquem per fer-ho. El primer dia vaig fer el taller jo sola, però a la segona classe ja havia embolicat a la meva veïna Montse, que s’acaba de jubilar i li agrada cosir, perquè m’ajudés. I ens ha anat molt bé perquè ens complementem.
Com us vau organitzar?
La Montse és mestra, i em va ajudar molt en la planificació. Jo volia fer patchwork i ja havia preparat alguns models, però ella em va instar a acotar més els aprenentatges i començar per coses petites. Aquesta experiència seva m’ha ajudat molt a saber què se’ls ha de donar. A partir d’aquí vam organitzar una mica les sessions, que fem cada dimarts al matí durant aproximadament 3 hores.
A l’hora de treballar amb persones que pateixen addicions, has hagut de superar alguns prejudicis?
Amb els anys he anat perdent els prejudicis i ja no me’n queda cap. A la vida et van passant coses que et demostren que, per exemple, una persona que cau en una drogoaddicció, està en una línia molt fina i que no té per què ser d’una classe social en concret ni res semblant. Hi poden haver molts factors perquè això passi. Ha sigut molt fàcil el tracte amb les dones del centre, i potser el que més m’ha sobtat ha estat trobar-hi gent gran. Quan algú pensa en drogues, sol associar-ho a un tipus de drogues i a la gent jove, però la realitat no és exactament aquesta.
I a tu què t’aporta aquest voluntariat?
Tinc la sensació que per fi faig alguna cosa que serveix per a algú. No era conscient, per exemple, que sabia cosir, i després d’haver-ne ensenyat sento que aporto coses positives a gent que necessita atenció i carinyo. És gratificant pels dos costats, un win-win. També he après a relativitzar tots els meus problemes, tots tenen solució ràpida. I crec que per les usuàries també és positiu estar amb terapeutes i amb gent del carrer com jo. Em veuen més propera a elles, senten que em poden passar els mateixos problemes a mi, i tot i que els tractaments són molt propers, es trenca una mica la barrera lògica que hi ha d’haver entre els terapeutes i les usuàries.
Recomanaries a qualsevol persona iniciar un voluntariat?
Totalment, perquè és gratificant pels dos costats. És ajudar-te en tot allò que puguis. És cert que hagi de deixar de banda unes hores de la meva feina remunerada per fer-ho, tinc sort que soc autònoma i la meva companya m’ho permet, però estic segura que el dia que em jubili continuaré fent voluntariat. No m’havia plantejat mai de fer-ne cap, però sí que havia tingut sempre la sensació que no feia el que volia. Ara faig una feina que m’agrada, però no aporta res a la societat, i llavors amb el voluntariat trobo que t’omple personalment.
Com definiries la feina de l’AAT en el camp del tractament de les addiccions?
Si veiés que algun amic o amiga tenen algun problema d’addiccions, els adreçaria ràpidament a l’AAT perquè veig que tenen una gran experiència, i quan veuen la persona ja saben per on s’ha de començar el tractament i què s’ha de fer. A part, les persones amb addiccions necessiten segones oportunitats: poden recaure, viure allunyats i després tornar. I el fet que tornin, aquest any que ho he viscut de prop, ho he vist com a molt gratificant, perquè les persones que tornen a caure, tenen la seguretat que saben on han d’acudir si volen sortir-se’n.
Pots consultar el material audiovisual complementari als perfils de l’AAT a les xarxes socials.